Recollida de l'arròs
L'arrossar forma part substancial del paisatge del Delta i constitueix per si mateix una zona humida d'importància capital
que comporta, d'una banda, una producció alimentària enorme per a les espècies salvatges, i, d'una altra banda, l'existència d'una vegetació característica.
Són multitud les espècies animals que s'aprofiten de l'arrossar en alguna època
del seu cicle.
El sistema de conreu arrosser al Delta de
l'Ebre és cíclic. Des del mes d'abril fins al setembre (època de recollida de l'arròs), l'aigua dolça circula des del riu, passant per canals i sèquies, fins als camps i desemboca a les llacunes litorals i d'aquestes al mar. Pel desembre es tanquen les comportes d'entrada i
l'aigua roman estancada en camps i canals, on s'evapora durant l'hivern fins arribar a la sequedat quasi total al final de febrer. Durant el mes de març els camps es treballen i es preparen per a
la sembra, i en aquell moment resten totalment secs, fins que tornen a
inundar-se per l'abril i recomencen el cicle.
D'aquesta manera, la dinàmica hidrològica juntament amb certs fenòmens naturals
emmarquen el delta de l'Ebre en una situació atípica, ja que la salinitat dels llacs és més alta a l'hivern que a l'estiu, mentre que hauria d'ésser a l'inrevés, ja que l'evaporació de l'estiu
hauria de concentrar les sals, però l'aportació d'aigua dolça en aquesta època fa que s'esdevingui el
contrari. Aquest fenomen extremament singular, lligat al cicle de productivitat
de l'arròs, fa que els ritmes biològics s'alterin, de manera que hom ha pogut
apreciar que el veritable regulador, el rellotge biològic que marca la pauta en
les fluctuacions poblacionals de la fauna és el conreu de l'arròs. Com a exemple, hom pot esmentar el retard en la nidificació de
molts ocells respecte al que els correspondria en altres llocs de latitud similar, adequant així el naixement de les
cries a l'època de més productivitat de l'arrossar, cosa que els permet
alimentar-les millor, fenomen que ha estat comprovat tant en ànecs com en passeriformes.
